Nascuts en bordells

"Nascuts en bordells" és un documental realitzat per Ross Kaufman i Zana Briski. Està centrat al districte vermell de la ciutat de Calcuta, i narra la història de 8 nens els quals han viscut allà des de sempre. Reflexa la precarietat de les vivendes, de la qualitat de vida, el model d'educació que reben aquests infants... Són nens amb el futur predeterminat i esgarrat, amb poquíssimes o nules possibilitats de prosperar i aspirar a quelcom millor; el que els espera a les nenes és la prostitució, i de fet moltes d'elles es troben ben a prop d'aquest destí, el qual és pràcticament invariable ja que normalment és l'ofici al qual s'hi dedica tota la seva família, i el context en el qual han nascut i crescut; en bordells literalment. 

Els petits fotògrafs del districte vermell de Calcuta.

És un documental molt impactant, ja que s'exposen dures imatges del tipus d'infància que viuen aquests xiquets, mals tractes de les pròpies mares, explotació laboral i imminentment explotació sexual de les nenes, i varies mancances en aspectes vitals; des de medicines, a aliments o la mateixa higiene. És evident que és una altra manera de viure, a la qual ells hi estan acostumats i sovint tampoc aspiren a res millor ja que tenen massa acceptat que és gairebé impossible sortir d'aquell món. I dic gairebé, perquè a vegades la vida fa un gir inesperat que ens pot canviar el futur per complet: Zana Briski, la fotògrafa d'aquest documental, va regalar una espurna d'esperança a aquests nens desafortunats. Ella va arribar al barri vermell de Calcuta per fer un documental sobre la vida de les prostitutes, en aquell districte era l'ofici més normalitzat degut a les més de 7.000 dones dedicades, va conviure durant varis mesos en bordells, amb elles i els seus fills, i va ser aleshores quan es va donar compte que ells eren realment els protagonistes. A més, estableix una bona relació amb els nens, i decideix fer un canvi a l'enfoc i al contingut del seu documental: dotarà de càmeres a aquests 8 infants (4 nenes i 4 nens) i els donarà classes de fotografia, gravarà tot el procés i la trajectòria del nou aprenentatge, alhora que els ofereix l'oportunitat d'aprendre un ofici i una vocació que els servirà de via d'escap d'aquesta vida, la qual és l'art de la fotografia. 

Els nens, fascinats per les maravelles que poden fer amb les càmeres, porten sempre al damunt la seva càmera, per fotografiar qualsevol detall, qualsevol racó o qualsevol instant que vulguin immortalitzar. Fan excursions, passegen, i coneixen nous llocs amb la Zana, que els ensenya les diferents tècniques i conceptes bàsics de la fotografia. Ells amb tan sols aquesta base de coneixement, van aprendre molt ràpid, i feien bones fotografies! Però alguns d'ells tenien realment un do per aquest art. Aconseguien reflexar somnis, preocupacions, pors, estils de vida..  

Les fotografies eren la visió del món que ells tenien, de la seva vida, i del seu entorn, i aquest art els ajuda a evadir-se i els dóna un bocí d'esperança. 

Zana i el seu grup de petits fotògrafs aconsegueixen fer una exposició a la Oxford Gallery Bookshop de Calcuta, en la qual van exposar les seves millors fotografies i va resultar amb molt d'èxit. 

Arrel del gran ressó social i la popularitat del talent d'alguns d'ells, Birski aconsegueix que el que més talent de tots ells, Avijit, participi a la World Press Photo Exhibition d'Amsterdam, on anualment hi participen 4.000 petits fotògrafs d'arreu del món. 

El petit Avijit, no es creu el que li està a punt de passar, i és sent extremadament feliç i afortunat pel que li està passant. Desprès de diversos problemes per poder sortir del país, aconsegueix participar a la World Press Photo d'Amsterdam.

Avjit

La "tita Zana", com li diuen els nens, amb els diners recaptats amb les exposicions, fa tot el possible per internar als 8 infants en centres on puguin estudiar i així aspirar a una vida millor. Es troba amb diferents problemes que li obstaculitzaran la tasca, des d'alguns pares i mares que no volen que el seu fill estudiï, fins a la dificultat que tenen fills de les prostitutes per entrar en internats, ja que en gairebé cap són acceptats. Finalment, gràcies a diferents contactes i a la seva persistència, aconsegueix internar-los a tots. 

Al cap del temps, però, els pares d'alguns d'ells els van treure de l'internat, ja que els sortia més rentable tenir-los a casa i guanyar uns diners més amb el que aportaven de la prostitució o robant. És trist el desenllaç al que sovint estan condemnats aquests nens, tal i com va dir Avjit: S'ha d'acceptar que la vida és trista i dolorosa. Una frase dita per un nen de 10 anys, amb la maduresa d'una persona de 30, i que expressa l'acceptació de la misèria que els oprimeix, la desil·lusió per tenir un futur millor... Tanmateix, justament el petit Avjit, va tenir una bona trajectòria, ja que actualment està estudiant art als Estats Units. El projecte de la Zana va valer realment la pena!

Tot seguit us deixo l'enllaç per què pugueu gaudir del documental, a mi personalment em va fascinar, però alhora em va impactar moltíssim.

https://www.youtube.com/watch?v=jI6BUB8CG6k

Ús segur d'internet i de les xarxes socials

Una altra de les exposicions que es van realitzar a classe, tractava sobre l'ús segur d'internet i de les xarxes socials, un tema semblant al que havia fet un altre grup "Identitat digital i dret a l'oblit", però amb detonants diferents.
Les tres companyes, van simular ser professionals de l'educació social que ens veien a donar una xerrada sobre aquesta temàtica, com actualment es fa en centres educatius, tant d'educació primària com secundaria. La "xerrada" tenia com a tema central l'ús correcte d'internet i de les xarxes socials, i van fer gran émfasi en la importància que li hem de donar a la privacitat de les nostres dades personals.
Ens van explicar com canviar la privacitat del Facebook, van fer una comparació de les diferents xarxes socials envers la capacitat d'ajustar la privacitat, i ens van ensenyar alguns vídeos que fomentaven l'ús segur d'aquestes xarxes, i on s'hi podia observar la història d'una noia que era assetjada i intimidada degut a informació personal que havia penjat a la xarxa.

Era una xerrada teòricament dirigida als adolescents, ja que són els més vulnerables en aquest sentit, és a dir, comencen a utilitzar internet i tots els seus recursos, estan en una etapa de la vida en la que creuen que són immortals i que res els passarà a ells, i a més, són possiblement els que més ús fan d'aquestes xarxes socials; però realment són uns continguts interessants de saber per a qualsevol de qualsevol edat, ja que sovint no pensem en les conseqüències que pot tenir una exposició de la nostra informació privada a la web, on qualsevol persona hi pot accedir i fer el que vulgui amb aquella informació.

A més, vaig veure un documental de 30 Minuts, que tractava sobre l'ús segur de les xarxes socials el qual abastava aquest tema de manera extensa. El que em va sorprendre va ser una informació que van dir que jo desconeixia: la xarxa social més segura és el Tuenti, ja que és la única que no emmagatzema totes les dades personals, continguts, fotografies, etc. que haguem penjat a la xarxa al llarg del temps, és a dir, que respecta el "dret a l'oblit" digital, a diferència del Facebook per exemple, que és la xarxa social més utilitzada i famosa per excel·lència.

Us deixo l'enllaç del documental a continuació:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/titol-video/video/1169719/

La realitat augmentada

Mai havia sentit a parlar de "realitat augmentada" fins que un grup de noies de classe van fer el treball i l'exposició oral sobre aquest tema. Era un concepte que no coneixia, tot i que sí que coneixia el seu significat; vull dir que és una cosa que, tot i que no sapiguem com es denomina, sabem que existeix.
Quan parlem de realitat augmentada ens referim a aquelles imatges que podem observar a través d¡un dispositiu tecnològic, i les quals combinen la visió de la realitat amb imatges virtuals; és a dir que afegeixen informació sintètica a la informació real, d'aquí ve el concepte de "realitat augmentada", ja que ens permet veure més quantitat d'imatges de les que podem veure a la realitat. Aquesta és la principal diferència amb la realitat virtual la qual esta basada en imatges creades a partir de programes informàtics, les quals substitueixen completament la realitat.

Cal dir que no estem parlant d'una nova tecnologia, la realitat augmentada és un terme que existeix des de l'any 1990, i que anys abans ja s'havien fet alguns avanços. Per exemple, imaginem aquella imatge que em vist tants i tants cops quan mirem partits de futbol en directe per la televisió: molt sovint hi ha fores de jocs que no acaben d'estar clars del tot, i quan aquesta incertesa és observada pels locutors i els productors, posen la repetició de la jugada a càmera lenta per què ens hi poguem fixar millor, i afegeixen una línia vermella allà on hi ha el límit que marca el fora de joc. Aquest recurs tant simple, i que fa varis anys que existeix, és realitat augmentada. Això seria un exemple de realitat augmentada molt senzill, però podriem esmentar una infinitat de coses descomunals que es poden aconseguir amb aquest recurs que fa uns anys que està en un desenvolupament in crescendo.
A més a més, actualment amb l'expansió dels dispositius mobils smartphone és una eina que està guanyant molt terreny, sobretot en grans empreses de markèting, videojocs o distintes aplicacions subjectes sovint a les xarxes socials.

Mirem allò que normalment evitem mirar.

Aquesta fotografia es presa just al darrera de casa meva, on hi ha un torrent pel qual hi passa aigua quan plou. Les cases que s'observen darrera de la tanca, són vivendes molt precàries, fetes de mahons en mal estat, sostres d'uralita, tanques fetes amb somiers de llit, fustes, portes reciclades... En aquesta mena de "barri", que de fet és una petita zona delimitada per aquesta tanca rovellada i el torrent de la Pastera, hi viu un col·lectiu força desafavorit i exclòs socialment.
Com ja he dit, aquestes "xavoles" estan just al darrera de casa meva, i el meu barri està situat a 2 minuts del centre i és relativament nou, ja que fa uns 10 anys es va començar a construir per aquella zona, aquest fet fa més notoria i distingida una desigualtat social impressionant en una zona ben reduïda.

Si mirem la fotografia amb ulls de fotògraf, podríem apreciar una metàfora d'aquesta desigualtat en un mateix barri a la tanca que ocupa gairebé tota la fotografia. Les cases es veuen exclusivament a traves de la reixa, i de fet ja em va agradar aquest enfoc de la fotografia ja que dotava de la importància que mereixia a la valla que protagonitza el pla de la foto. Tot s'ha de dir, que també em va ser totalment impossible prendre fotografies des d'un altre lloc que no fos des de darrera la tanca, com ja he dit aquesta zona esta delimitada per un mur amb aquesta xarxa rovellada, i per l'altre banda hi ha el torrent que separa el barri. Per tant, es podria dir que aquesta fotografia és un reflex total del context físic i social d'aquesta zona, representant la realitat al detall la mateixa que sovint té dues cares, com també podem apreciar a la fotografia al fixar-nos en els edificis nous que hi ha al fons i tornar a girar la vista cap a les precàries cases d'aquesta pobre gent.

És una vergonya permetre que hi hagi cases sense gent, i gent sense casa... Irònica i paradoxalment, jo visc als edificis grocs del fons, i puc assegurar que només al meu bloc (de 10 pisos que som) 2 d'ells estan desallotjats des de fa varis anys..